Nina...

Com una nina trencada, de closca senzilla

i entabanada en mirar-ho tot.

Tot.

Llavis esquerdats de no fer-los servir.

Pell d'angunia que cau amb la carn

que ningú mai més es menjarà.

I vols mantenir el somriure malgrat

tot s'enruna al teu voltant.

Però saps que mai més,

res tornarà a ser igual.

Sola.

Res igual.

I ningú et vindrà a buscar.

I ningú et voldrà trencada.

Al fons del carrer, hi ha el final...

tancada

M'he oblidat dels camins que porten a rebre les matinades...

Eina rovellada, closca de cargol....

dins... la buidor...

Temps...

S'havia passat la tarda fent "xirinoles" una postre dolça i melosa, d'aquelles q sovint s'inventava per fer delir... a algú del costat buit del seu llençol...

I eran tan dolces que s'enganxaven entre les dents, fent-li esclatar aquell espetec molest i alhora saborós... tot plegat, estava sola.

Les preguntes venien d'enllà, de més enllà del temps, on no hi havia el caliu de la cuina acaronant-la, on sovintejaven les maldestres paraules que les passes inexorables dels engranatjes d'aquell vell rellotge s'entabanaven a la seva ment... entre les engrunes del no res...

Despertar...

Pinta les meves mans

amb el sol dels teus matins,

malgrat sigui un día trist,

o sigui un jorn de follía.

Amb silencis i paraules,

amb somriure i alegria,

amb un esclat de tendresa.

Nits tancades en la lluna,

un mar blau

i matinades sense presa.

Una flor

De vegades, ve algú i amb aquella senzillesa

et porta una petita flor

i et fa somriure.

De vegades, a mi també m'agrada regalar flors

i arrancar, senzillament, una rialla.

Tot son bones intencions.

Son aquí, dins meu.

Però avui, tinc enganxada la tristor a l'ànima.

Però sé que m'haurà d'arribar el somriure.Ben aviat.

Avui començo un nou camí...
El passat queda enllà.. on els records s'amunteguen i juguen entre ells...
Tinc ganes de sentir el vent de cara... de somriure riure sense recances... de trobar-me el cel blau i sentir que el rostre s'em mulla per la pluja i no per les llàgrimes...

Tinc ganes de començar a caminar de nou... i deixar enrere petits malsons...

tinc ganes de rebre flors i veritats...

i de oferir les meves...

I tal com va dir Maria Aurèlia Capmany

Mai seré prou vella ni prou covarda
como per no tornar a començar de cap i de nou.
I amb les mans buides.

Bucòliques

Arribarà de puntetes

sense fer massa soroll

vindrà dibuixant somriures

amb un pinzell de colors.

Farà entrar la primavera

abans que acabi l'hivern

bufarà el vent de tristesa

mes enllà del sol ponent.

Florirà l'espígol tendre

romanins i farigoles

i tot fent una gran festa

ballaran les papallones.

I en la llum d'un dolç mirar

gronxaran lluna i estels

i el polsim d'aquell fugaç

encendrà l'espelma al cel.

Potser no sigui demà

i passi l'hivern amb calma,

però no costa de somniar

fa espurneta d'esperança.

Se m'acaven les paraules

i no sé que esdevindrà

el vers queda sense lletres

potser algú l'acabarà...

Flor

Potser ja comença a ser hora de mirar endavant...
Deixar enrere tot alló que em fa mal i no em deixa respirar... N'estic convençuda de que em val la pena fer l'intent... i sense renunciar a tot el que he viscut en els darrers dos anys de la meva vida... perqué ha estat veritable i especialment bonic...
Però de vegades, la balança s'ha decantat més cap a la foscor... i això no pot ser bó de cap de les maneres...
Per tant... desde avui... faré l'intent de caminar amb pas fort... i cercant en cada passa una flor oberta per a mi, que sé q existeix en algun racó d'aquest món...

Potser em cal començar la primavera abans de que s'acabi l'hivern...

esdeveniments...

M'he posat a tremolar, com un nadó sense embolcalls... les paraules resonen dins meu com un terratrèmol devastador... com un huracà sense mesura a l'hora de esfondrà els ciments...

Lletres q s'esdevenen clivelles sagnants, esglais q esbufeguen... q punxen el cor i falta l'esma per aconseguir una petita i minsa espurna per respirar...

I sé q malgrat m'es impossible fer-ne cas omís... el meu rostre s'ha de mantenir serè... la meva rialla ha de fluir per arreu y les meves mans s'han de mantenir fortes en preme els objectes... mentrestant, dins meu... una lluita s'esdevé cruel i aterradora...

La cuirassa es va forjant... sempre ha estat així... però mai arribaré a entendre perquè es tan feble... perquè sempre queden esquerdes per on s'ensorren les espases dels sentiments...

A hores d'ara, no puc arribar a entendre... perquè mai ningú ha pogut entendre'm...

p.d. veritablement sóc un mal exemple per qui en vulgui aprendre...