Paraules de Fum

Nina...

2009-09-13T21:49:00.003+02:00

Com una nina trencada, de closca senzilla

i entabanada en mirar-ho tot.

Tot.

Llavis esquerdats de no fer-los servir.

Pell d'angunia que cau amb la carn

que ningú mai més es menjarà.

I vols mantenir el somriure malgrat

tot s'enruna al teu voltant.

Però saps que mai més,

res tornarà a ser igual.

Sola.

Res igual.

I ningú et vindrà a buscar.

I ningú et voldrà trencada.

Al fons del carrer, hi ha el final...

tancada

2009-09-12T16:58:00.003+02:00

M'he oblidat dels camins que porten a rebre les matinades...

Eina rovellada, closca de cargol....

dins... la buidor...

Temps...

2009-09-09T18:28:00.006+02:00

S'havia passat la tarda fent "xirinoles" una postre dolça i melosa, d'aquelles q sovint s'inventava per fer delir... a algú del costat buit del seu llençol...

I eran tan dolces que s'enganxaven entre les dents, fent-li esclatar aquell espetec molest i alhora saborós... tot plegat, estava sola.

Les preguntes venien d'enllà, de més enllà del temps, on no hi havia el caliu de la cuina acaronant-la, on sovintejaven les maldestres paraules que les passes inexorables dels engranatjes d'aquell vell rellotge s'entabanaven a la seva ment... entre les engrunes del no res...

Despertar...

2009-02-23T01:02:00.003+01:00

Pinta les meves mans

amb el sol dels teus matins,

malgrat sigui un día trist,

o sigui un jorn de follía.

Amb silencis i paraules,

amb somriure i alegria,

amb un esclat de tendresa.

Nits tancades en la lluna,

un mar blau

i matinades sense presa.

Una flor

2009-02-15T09:52:00.003+01:00

De vegades, ve algú i amb aquella senzillesa

et porta una petita flor

i et fa somriure.

De vegades, a mi també m'agrada regalar flors

i arrancar, senzillament, una rialla.

2009-02-09T21:33:00.002+01:00

Tot son bones intencions.

Son aquí, dins meu.

Però avui, tinc enganxada la tristor a l'ànima.

Però sé que m'haurà d'arribar el somriure.Ben aviat.

2009-02-07T16:32:00.003+01:00

Avui començo un nou camí...
El passat queda enllà.. on els records s'amunteguen i juguen entre ells...
Tinc ganes de sentir el vent de cara... de somriure riure sense recances... de trobar-me el cel blau i sentir que el rostre s'em mulla per la pluja i no per les llàgrimes...

Tinc ganes de començar a caminar de nou... i deixar enrere petits malsons...

tinc ganes de rebre flors i veritats...

i de oferir les meves...

I tal com va dir Maria Aurèlia Capmany

Mai seré prou vella ni prou covarda
como per no tornar a començar de cap i de nou.
I amb les mans buides.

Bucòliques

2009-02-03T08:35:00.003+01:00

Arribarà de puntetes

sense fer massa soroll

vindrà dibuixant somriures

amb un pinzell de colors.

Farà entrar la primavera

abans que acabi l'hivern

bufarà el vent de tristesa

mes enllà del sol ponent.

Florirà l'espígol tendre

romanins i farigoles

i tot fent una gran festa

ballaran les papallones.

I en la llum d'un dolç mirar

gronxaran lluna i estels

i el polsim d'aquell fugaç

encendrà l'espelma al cel.

Potser no sigui demà

i passi l'hivern amb calma,

però no costa de somniar

fa espurneta d'esperança.

Se m'acaven les paraules

i no sé que esdevindrà

el vers queda sense lletres

potser algú l'acabarà...

Flor

2009-01-30T10:19:00.004+01:00

Potser ja comença a ser hora de mirar endavant...
Deixar enrere tot alló que em fa mal i no em deixa respirar... N'estic convençuda de que em val la pena fer l'intent... i sense renunciar a tot el que he viscut en els darrers dos anys de la meva vida... perqué ha estat veritable i especialment bonic...
Però de vegades, la balança s'ha decantat més cap a la foscor... i això no pot ser bó de cap de les maneres...
Per tant... desde avui... faré l'intent de caminar amb pas fort... i cercant en cada passa una flor oberta per a mi, que sé q existeix en algun racó d'aquest món...

Potser em cal començar la primavera abans de que s'acabi l'hivern...

esdeveniments...

2009-01-07T15:52:00.003+01:00

M'he posat a tremolar, com un nadó sense embolcalls... les paraules resonen dins meu com un terratrèmol devastador... com un huracà sense mesura a l'hora de esfondrà els ciments...

Lletres q s'esdevenen clivelles sagnants, esglais q esbufeguen... q punxen el cor i falta l'esma per aconseguir una petita i minsa espurna per respirar...

I sé q malgrat m'es impossible fer-ne cas omís... el meu rostre s'ha de mantenir serè... la meva rialla ha de fluir per arreu y les meves mans s'han de mantenir fortes en preme els objectes... mentrestant, dins meu... una lluita s'esdevé cruel i aterradora...

La cuirassa es va forjant... sempre ha estat així... però mai arribaré a entendre perquè es tan feble... perquè sempre queden esquerdes per on s'ensorren les espases dels sentiments...

A hores d'ara, no puc arribar a entendre... perquè mai ningú ha pogut entendre'm...

p.d. veritablement sóc un mal exemple per qui en vulgui aprendre...

la neu, dins meu...

2009-01-07T08:19:00.004+01:00

Ahir, ja nit, la neu anava enfarinant les teulades... tot s'anava cobrint de blanc, de fred...

El mateix fred q se m'anava enganxant a l'ànima... flocs de neu cristallitzats que s'arrapaven tendrament per no no deixar-me en tota la nit... ni tan sols aquesta matinada, en despertar-me he pogut deixar aquella sensació de fredor dins meu...

Un café, carregat i negre... fumejant i sense sucre...avui no en calia... doncs aquest s'hagués tornat fel... aquella fel q em tanca l'estòmec i em deixa embolcallada d'un mareig estrany i feixuc...

M'arronsa el pensament... m'arronsa la follía de voler saber sempre més... i descobrir q tan sols he estat un petit, diminut i éfimer floc de neu...

Malgrat tot quan miro per la finestra i veig aquella blancor , m'entren ganes de sortir i abraçar aquesta blancor impoluta... i fondre'm en ella...

matí de Reis...

2009-01-06T12:57:00.005+01:00

Estic cansada de tenir aquella vena als ulls q m'embolcalla fins i tot el cos i l'ànima... estic cansada de portar al damunt el pes feixuc de la esma del silenci...

M'he preguntat tantes vegades en quin moment seria capaç de tenir la fortalessa per picar un cop de puny damunt la taula i fer q el meu crit se sentis arreu... q ja gairebé he perdut el compte...

No em puc menysprear d'aquesta manera...no, quan he donat tot allò q m'ha estat posible... quan he fet de l'imposible una realitat... i poc a poc he anat ajupint el cap i he anat callant... per por... per por de la solitut...
Atemorida davant la posibilitat de llevar-me cada matí i trobar tan sols el silenci i la perdua...

Avui m'escridasso a mi mateixa... per sentirme tan estupidament ingènua i deixar q cada pal s'esfondrés a la meva esquena adolorida, sense fer res... sense fer el pas q em correspon...
Jo, q en cap moment m'he sentit culpable per tot allò q he pogut dir o fer... ara m'en sento per no haber sabut parar a temps... per no haber tingut la valentia de dir prou...fins aquí hem arribat!

Potser avui... matí de reis... aquests m'han deixat el regal q veritablement necessitava... potser avui es desvetllarà la veritable persona q desde fa molt de temps hauria d'haver estat jo...

I em fa mal... em fa tan de mal q gairebé em costa respirar... però n'es tanta la malicia i la rabia q m'acull en aquest instant... q no sé ben bé si aquest dolor es en part necessari per aconseguir aquesta lliberació...

passejades...

2008-11-28T16:44:00.004+01:00

Es sovint , quan passejo amb els meus pensaments dins la motxil-lla … i aquests es deixen acaronar per la meva ment , de vegades massa entabanada en follies diverses…que l’angoixa em prem el pit, en acte inconscient… i el plor remuga per sortir, enutjat amb mi… perquè m’hi nego…
Tantes i tantes vegades el meu cervell embolicat, com els rinxols q m’envolten el front… em parla i em crida… i em suplica i em rondina… i jo, en demanar-li consol, em nega l’acolliment i esperant q m’acaroni…em rebutja… i aleshores, ja no se q fer…
Potser es aquella necessitat de sentir tot allò q he sentit… de notar aquella presència plena que antuvi havia sentit al meu cos, a la meva ànima...
I tinc la sensació que una mà invisible prem cap en fora… ofegant l’apropament… i sense fer el gest d’allunyar-lo, poc a poc, intencionadament… va allargant la distancia… no la física, si no aquella q sents dins teu… aquella llunyania que no comprens… i q per damunt de tot, no desitges...
I en cada fet… en cada lletra vull avançar… i per comptes, em trobo, sens remei… tirant enrere com els crans… i minvo… vaig minvant com la fulla de tardor… secant les venes i quedant malformes … esperant q el vent se m’endugui… o un trepig roent m’ esmicoli…
I em demano, sabent q les respostes no son al meu abast… em demano tantes coses!
Paraules que mai he sentit… lletres q mai s’han escrit… i q essent minses i curtes es fan grans i poderoses… i malgrat saber q mai seràn dites per mi… fins i tot sense saber-les meves… les trobo tant a faltar!
Es cert, més que evident, que els meus silencis cridaners i explosius, poden , fins i tot, semblar en tantes ocasions, simplicitats que ratllen fins i tot l’estupidesa. Hom pot entendre que la meva manca de fluïdesa a l’hora de parlar, sigui degut al meu cervell poc entenimentat... mai he estat una persona intel·ligent , però si sobradament llesta... i de vegades, prou avesada a mantenir una certa com postura a l’hora d’expressar-me en directe... Es ben cert, que, tal i com deia la mare d’ella mateixa- cosa q jo he heretat- que era d’efectes retardats...
Camino amb pas feixuc... ensopegant, entrebancant les meves passes en pedres massa grans per fer-les fora del camí.. i tan petites q em fan lliscar les cames fins que quedo asseguda a terra... perquè ja no puc anar més avall...
Esbufego cansada... respirant la fondalada del meu esser grotesc... intentant q l’endemà sigui diferent... i no em deixi portar pels sentiments arrelats que em rauen la sang... deixant enrere aquella mena de melangia tediosa que se m’enganxa a la pell en cada batec del meu cor...
I només desitjo que la joia em faci saltar d’alegria i pujada a coll-i-be de la calma , em porti amunt i avall sense esperar res més… sabent q puc fer-ho... sabent q em correspon... sabent q ho necessito com el pa que menjo... com l’alè que em dona vida...

en silenci...

2008-11-25T08:07:00.000+01:00

De vegades no es necessari aixecar la veu, ni tan sols dir les paraules quan se sap llegir en els silencis, aquells que sempre vaig predicant, aquells que tant m'escridassen... omplint-me de somnis que tan sols surten en aquelles matinades embriagades d'il.lusions...

Es dificil somriure... i a cops tan sols un rictus semblant a un aguait de rialla aconsegueix apuntar...timidament... i s'arrauleix el cor al ritme d'aquella melodia tendre... al so d'aquella cançó que un dia tan sols va resonar a dins de l'ànima...
I que cal dir quan la respiració sembla que es pren el seu temps lliure i s'esvaeix... tan sols només es un segon... n'hi ha prou, però, per que es faci etern... perquè no hi ha suspir més llarg que aquell que es pronuncia per amor...

Hi ha una solució...
Enganxar la mirada al sostre i en ell, trobar aquella lluentor de la lluna que surt sota la llum d'una làmpada i el reflexe d'un got damunt la taula... i deixar que la imaginació prengui forma... i desitg... i dibuixi les paraules... lletres escampades a la recerca de frases coherents...

I que aquestes frases lligades pintin un quadre de sensaciones... i que cadascú sàpiga trobar-les en el seu interior, en la pròpia bellesa del seu èsser i del seu sentiment...

mantell negre...

2008-11-24T17:33:00.003+01:00

De vegades m'arracono en els meus propis pensaments, acaronats per espurnes d'il.lusions que semblen trencar el malefici de la mala sort.

Racons que malgrat ja son gairebé oblidats, s'esmunyen per sortir de nou a la llum.Aleshores empenyo amb força les ganes de ser més forta que la pròpia deixadesa, y arreplego cada bri d'un aire nou, cada gota d'aigua que, amb la seva frescor, m'abraça amb força y amb tendresa.

La nit i el seu mantell negre em convida a somniar sota estels lluents, lliures de frisances, curulls d'esperances. Y els dono la benvinguda amb el millor dels meus somriures, amb l'abraçada càlida del meu cos i amb la mirada perduda en el seu hortizó.

La nit i el seu mantell negre es complau a cobrir les meves nits, i jo em quedo arraulida esperant la seva caricia , embolcallada en el seu silenci...

apatia...

2008-11-24T17:22:00.005+01:00

I tinc aquella mena de apatia que em deixa abatuda...
Potser es un bon jorn per escoltar aquella musica que fa que els meus dits ballin entenedors amb el teclat... que s'insinuin delicats i tanmateix feixucs, embarbussant les paraules que remugen dins el cap i s'escolen maldrestes per les parets de la meva ànima...

I em sorprenc novament deixatant aquelles lletres que voldría que arribesin impecables al seu lloc...tot i sabent que es dificil el camí que les ha de portar.
Se m'arronsa el cor i espurnes d'humitat em volen trespassar els ulls i arribar al voral dels meus llavis... aquells que només tenen frisança per tonar a besar aquells altres llavis... molsuts i tremolosos. Respirar aquell alè que un jorn em va donar vida...

I comprendre que la llunyania es massa gran i l'estiu es massa llarg... i esperar... senzilla i tendrament.
Amb la mirada posada en aquell estel que un dia va baixar esverat mentre els contemplavem desde una balconada menuda i acollidora... aquell balcó només per a dos...

I un desitg em remuga per dins i fa que el cor em bategui depressa... el desitg de tornar a tenir aquelles hores... Nostres. Uniques.
Mentrestant, no va gens malament deixar escapar alguna gota salada d'aquelles que s'entesten en sortir i lliscar per les meves galtes...
D'això en diuen melangia.